roulotte:03

······································································· Roulotte:03
······································································· JAMAC. Mônica Nador
······································································· Atlantida / Instant City. José Miguel de Prada Poole
······································································· Working Title: Public Spirit. Terence Gower
······································································· Urban Fiction. Pia Rönicke
······································································· Loop Feedback Loop: The Big Picture of Traffic Control In Los Angeles. CLUI
······································································· Les petjades de la història. Francesc Abad
······································································· baggage roulotte:03. Rirkrit Tiravanija
·······································································


Buy Roulotte:03
Shipping included


Les petjades de la història. Francesc Abad

Intervenció en la estació de tren d’Almeda. Cornellà, Barcelona, 2005

Almeda és un dels barris obrers  del Baix Llobregat (Barcelona) que, en la dècada dels 70, juntament amb altres poblacions del Vallès com Terrassa, van ser capdavanters en la lluita contra la dictadura franquista i per les llibertats democràtiques, laborals i socials. Aquestes barriades i poblacions es van convertir en l’avantguarda de l’Estat espanyol de tot aquest procés de canvi  i de lluita obrera amb les importants mobilitzacions i vagues  a les grans indústries com Moltex-Laforsa i Pirelli.

Aquesta proposta per a l’estació de l’Almeda intenta buscar el significat de la identitat en un món globalitzat. Una preocupació vital per a la memòria.

La transmissió social de les narracions visuals/orals actuen com a elements aglutinants i definitoris de les comunitats davant de la deslocalització dels llocs de Memòria.

Ferrocarrils, fàbriques i imatges. Ivan Bercedo i Jordi Mestre

1. Explica Michel de Certeau a Relats d’espais que “en l’Atenes contemporània, el transport públic es diu meta-phorai. Per anar a la feina o tornar a casa es pren una “metàfora” —un autobús o un tren. Els relats podrien adop-tar també aquest nom evocador: cada dia travessen i orga-nitzen els llocs, els seleccionen i els reuneixen, en fan frases i itineraris. Són recorreguts d’espais […] L’espai és un lloc practicat. Així, el carrer geomètricament definit per l’urbanisme és transformat en espai pels passejants. De la mateixa manera, la lectura és l’espai produït per la pràcti-ca del lloc que constitueix un sistema de signes —un escrit.”

2. Amb una exquisida clarividència, encara que potser no del tot conscients de l’abast poètic de la seva elecció, Auguste i Louis Lumière van decidir que les primeres se-qüències que enregistraria el seu invent serien La sortida dels obrers de la fàbrica i L’arribada del tren a l’estació. Els dos elements que de forma més exacta representen simbòlicament el món industrial, tecnològic i obrer del segle XIX —el ferrocarril i la fàbrica—, amb aquest gest subtil queden atrapats en l’espai distintiu del segle XX, l’espai de la imatge-moviment, el cinema. Ara que el segle XX ja s’ha esgotat podem confirmar sense equivocar-nos l’efectivitat crítica d’aquelles pel·lícules inicials.

3. Un dels primers espectacles associats al cinema, el xou de Hale’s Tour, consistia en un vagó de tren ancorat des del qual el públic veia a través de les finestres imatges projectades d’escombratges de paisatges remots. El Hale’s Tour s’ubicava als parcs temàtics pioners al costat d’altres enginys d’origen ferroviari, com ara les muntanyes russes. Construïts a la perifèria, en molts casos els parcs estaven promoguts per les companyies de tramvia amb la intenció que els obrers arribessin al final de la línia els dies festius.

4. El creixement del cinema és contemporani a la gradual reducció de la jornada laboral i a la instal·lació de la xarxa elèctrica, que descriuen un escenari de desenvolupament integrat del consum i de la cultura urbana del lleure: la il·luminació artificial, els electrodomèstics, la publicitat, el music-hall, la popularització dels clubs, els espectacles esportius, els parcs d’atraccions, la ràdio i els tramvies. En aquest escenari el nou protagonista ja no és l’obrer, sinó el consumidor, de béns o de llocs (turista).

5. El treball havia estat el mirall ideològic i social d’Occident en els temps moderns. La relació religiosa amb el treball en l’Europa de la Reforma va fundar el capitalisme (Max Weber); i la crítica del capital generat pel treball obrer en l’època de la industrialització és l’origen del socialisme (Karl Marx).

6. La inversió en el sentit del vector del binomi producció > consum, ara transformat en consum > producció, cons-trueix un nou relat articulat per la imatge-desig. La producció d’imatges en els darrers cent anys multiplica exponencialment la imatgeria anterior. En gran part, són imatges destinades a incitar al consum (publicitat) i el desig: l’star-system del cinema, la música pop, l’esport, els xous televisius, els “famosos”, la pornografia, l’exotis-me turístic, l’exhibicionisme del luxe…

7. Les darreres dècades del segle XX descriuen una de-saparició continuada, conflictiva i sense treva del treball industrial a Occident, que adopta noms diferents: recon-versió, regulació, deslocalització… La deslocalització en l’època de la preeminència del consum respecte de la producció és una figura complementària del colonialisme de l’època de la industrialització. Si les metròpolis del segle XIX creaven imperis a la mida de les seves indústries, cercant matèries primeres, però també mercats (perquè obligaven les colònies a consumir les seves manufactures), ara és el treball obrer el que es desplaça a Orient: a la Xina, a Indoxina, a l’Índia.

8. Un viatge qualsevol en metro ens aboca a una experièn-cia de l’espai exterior al vagó caracteritzat per un paisatge visual tallat per l’alternança sistemàtica d’estacions i franges negres, similar, encara que amb un ritme diferent, a l’organització dels fotogrames en el cel·luloide. Si fóssim capaços de prolongar el fenomen de la persistència retiniana fins a l’interval del minut i mig que dura el trajecte entre estacions, o si tanquéssim els ulls en travessar els túnels, veuríem el viatge com un relat continu en termes cinematogràfics. Aquest relat és perfectament banal.

9. L’emergència en l’espai d’una imatge qualsevol —per exemple, una imatge publicitària en un opi d’una estació de ferrocarril— comporta una substitució mental (encara que sigui de forma inconscient i momentània) del lloc per la imatge representada. En una estació subterrània aquest efecte es multiplica, ja que els signes i les imatges representades, com ara els rètols que indiquen les direccions i les sortides, constitueixen els elements bàsics d’orientació en un entorn altrament indiferenciat.

10. Francesc Abad construeix una seqüència fotogràfica de l’Almeda entrellaçant moments no consecutius com si es tractés d’una cronofotografia enregistrada en un temps extens i sincopat. La sèrie elabora el relat, peró en aquest cas el contingut no està marcat pel ritme accelerat de la imatge-moviment, sinó per un temps biogràfic i mnemònic.

11. Abad relaciona les imatges prescindint dels instru-ments clàssics d’ordenació, la mathesis i la taxinomia. Al contrari, recupera formes més properes a un pensament precartesià, menys científiques, però també menys asèptiques, com ara l’analogia, la similitud i el veïnatge. En un context tan saturat d’imatges aquesta arxivística propositiva adopta la forma d’un relat crític i poètic.