roulotte:08

······································································· Roulotte:08
······································································· In the Desert of Modernity. Marion von Osten
······································································· Kisangani. A photo novel on the failure and paradoxes of a colonial Utopia in six chapters. Pep Dardanyà
······································································· Maison Tropicale. Ângela Ferreira
······································································· Welcome to Turtle Island. Andrea Geyer
······································································· UNmap / Nube. Xavier Arenós
······································································· Südsee. Fernando Bryce
······································································· The Geopolitics of Art as a Querelle. Martí Peran
·······································································


Buy Roulotte:08
Shipping included


UNmap*. Xavier Arenós

Sàhara Espanyol

En la Conferència de Berlín (1885), a instàncies de Bismarck, l’Àfrica es va quadricular i es va repartir en porcions entre els principals països europeus; a Espanya, antiga potència en decadència, només li van correspondre Guinea Equatorial, l’administració del nord del Marroc en forma de Protectorat i 250.000 quilòmetres del Sàhara comprès entre Ifni,  Saguia el-Hamra i Río de Oro. Encara que Espanya va distribuir algunes guarnicions militars al llarg de la costa atlàntica com a lloc estratègic, no va ser fins a 1934 quan va ocupar amb alguns destacaments militars l’interior del territori.

Després de la Guerra Civil, el règim franquista va considerar el Sàhara Espanyol com a lloc d’interès prioritari per defensar les Illes Canàries. El 1947, va reorganitzar administrativament la colònia i Al-Aaiun es va convertir en la capital i principal nucli comercial. A començaments dels anys cinquanta, es va començar a estudiar el subsòl amb el convenciment que sota de la sorra hi havia importants jaciments de minerals i recursos petrolífers.

Segons les anotacions de l’antropòleg Julio Caro Baroja realitzades sobre el terreny entre 1952 i 1953, de nord a sud del Sàhara existien tribus sedentàries, seminòmades i nòmades. Però abans de l’arribada dels espanyols al sud de la Saguia, pràcticament tots eren nòmades i la base del seu aliment era el camell, del qual extreien la llet, la carn i fins i tot el pèl per teixir les haimes o tendes. Fins a mitjan dels anys cinquanta, la presència dels espanyols pràcticament no va interferir en la vida ni en els costums dels nòmades. El gener de 1958, es va integrar el Sàhara al territori espanyol com la província número 53 i es va realitzar un complex cens que va catalogar la dispersa població en un total de 114 seccions tribals distribuïdes en les principals tribus establertes: els Erguibat, els Ulad Delim, els Ulad Tidrarin i els Arossien. També destacaven però amb establiments intermitents a la zona, els Izarguien i les menys nombroses Ait Usas, o Aggut i Ait Lahsen.

A 1960 se’l considera l’any simbòlic en què s’allibera l’Àfrica i es constitueixen la majoria d’estats independents. Les Nacions Unides (ONU) amb la Resolució 1514 van constrènyer les potències a abandonar els països colonitzats i alliberar els territoris ocupats. Aquests requeriments de l’ONU es van succeir cada any, però Franco va crear tot tipus de coartades per guanyar-se la població local amb la intenció de demostrar als ulls de la comunitat internacional, que els sahrauís desitjaven pertànyer motu proprio a la nació espanyola. A començaments dels anys seixanta, enginyers espanyols van descobrir la mina de fosfats de Bu Craa amb unes reserves pràcticament il·limitades. A l’extracció de minerals es va sumar l’explotació dels grans recursos pesquers de la costa, pel que la colònia necessitava cada vegada més mà d’obra indígena. El 1963, es van designar tres sahrauís com a representants a les Corts Espanyoles i es va crear una Assemblea General del Sàhara com a element de consens i aglutinador de la unitat espanyola. Les tribus van quedar representades per ordre d’importància: 45 membres d’Erguibat, 12 d’Ulad Delim, 9 d’Izarguien, 7 d’Ulad Tidrarin, 5 d’Arossien i 7 de tribus menors.

El desembre de 1965, nous requeriments de les Nacions Unides van reclamar a Espanya una descolonització d’acord amb la Resolució 1514 i en una altra resolució dos anys més tard (núm. 2354), es va assenyalar una consulta mitjançant referèndum per recollir l’opinió dels sahrauís.

Fos Bucraa, l’empresa pública espanyola que gestionava l’extracció de fosfats, va assolir en pocs anys una productivitat de 2,5 milions de tones a l’any i comptava amb 2.700 empleats dels quals 954 eren natius. La mina es va convertir en el veritable motor econòmic de la zona i va alterar radicalment el mil·lenari estil de vida nòmada. Segons els últims censos de l’època, només 8.000 sahrauís es declaraven pastors.

Els tres únics nuclis urbans existents al Sàhara, atreien cada vegada més mà d’obra, i cents de haimes s’instal·laven als ravals en espera de que es construïssin nous barris. Al-Aaiun va passar en set anys de 9.000 a 28.000 habitants; Villa Cisneros a 5.400 i Smara a 7.300. Sistema sanitari, escola, mercat, electricitat, aigua corrent, nevera, tele o fins i tot aire condicionat, eren elements de confort que les ciutats oferien i que contrastaven amb la duresa i imprevisibilitat de la vida al desert. Encara que les ciutats apareixien com a panacees del confort, la colònia espanyola en absolut no va integrar els sahrauís en condicions igualitàries, malgrat que des de 1970 se’ls considerava ciutadans espanyols i tenien amb Document Nacional d’Identitat. Els indígenes cobraven la meitat, amb prou feines rebien tractament mèdic i se’ls discriminava escolarment. Malgrat que la joventut era conscient del seu poder adquisitiu i de la prosperitat en la qual vivien en comparació amb la pobresa dels països veïns, cada vegada se sentien més exclosos i marginats. Un moviment clandestí d’arrel marxista i panarabista anomenat Avantguarda per a l’Alliberament de la Saguia el-Hamra i Río de Oro, encap-çalat per Sidi Mohamed Bassiri, va aplegar la frustració i el sentiment nacionalista dels sahrauís. Uns 7.000 membres de totes les edats i condició social, es van afegir a la causa per la independència del Sàhara Occidental.

El 17 de juny de 1970, aprofitant una celebració reivindicativa espanyola a Al-Aaiun, es va produir una manifestació sahrauí organitzada pel moviment d’alliberament de Bassiri amb el lema “El Sàhara per als sahrauís” i els convocats van lliurar al governador franquista un memoràndum. La manifestació va ser requerida a dispersar-se, però com que els manifestants continuaven concentrats i es van enfrontar amb pedres a les forces de l’ordre públic, es va requerir la intervenció de la Legió que va obrir foc a discreció contra la multitud. Com a conseqüència d’aquests fets entesos com d’insubordinació contra el Govern d’Espanya, van aparèixer desenes de ferits, alguns morts i es van detenir els principals capitosts. Bassiri va ser afusellat dies després.

El maig de 1973, El Uali Mustafa Sayed, va recollir el testimoni de Bassiri i va crear l’organització armada Front Polisario (Front Popular per a l’Alliberament de la Saguia el-Hamra i Río de Oro), a ella es van unir sahrauís procedents del sud del Marroc, nord de Mauritània, oest d’Algèria i del Sàhara Espanyol. Recolzats per Algèria, els guerrillers del Polisario van actuar contra els interessos espanyols, amb innombrables actes de sabotatge o enfrontant-se amb les guarnicions estacionades a l’interior del desert. Les accions del Polisario van contagiar la il·lusió independentista entre la població sahrauí.

El 20 de desembre de 1973 va morir assassinat per ETA Carrero Blanco, president del Govern i un dels més recalcitrants defensors de l’africanisme colonial. Franco, profundament afectat per la mort de seu successor i pressionat per l’ONU perquè descolonitzés el Sàhara, va prometre a l’organització internacional, l’agost de 1974, que celebraria un referèndum d’autodeterminació a començaments de 1975. Segons el cens espanyol de 1974, hi havia 74.902 sahrauís i 20.126 espanyols a la zona. Aquestes dades encara que eren aproximatives –a causa de la dificultat de censar en la seva totalitat la població nòmada–, són el referent més fiable que es coneix a dia d’avui per determinar el nombre d’habitants existents. El 12 de maig de 1975, una missió de l’ONU es va desplaçar al Sàhara i va constatar al seu informe que el poble sahrauí desitjava la independència. Però el Marroc, que considerava històricament el Sàhara com a part del seu territori, va pressionar a les Nacions Unides amb l’ajuda dels Estats Units i França –països amics del regne alauita amb importants interessos geostratègics a la zona–, perquè el referèndum promogut per Espanya no es portés a terme. L’Assemblea General de les Nacions Unides va atendre la petició marroquina i va paralitzar el referèndum.

El 16 d’octubre de 1975, el Tribunal Internacional de la Haia va ratificar la Resolució 1514 de l’ONU i el dret del poble sahrauí a l’autodeterminació en un dictamen que especificava que el Marroc no tenia llaços de sobirania sobre el Sàhara. Unes hores després de la confirmació de l’Alt Tribunal, Hassan II, aprofitant l’extrema inoperància del govern espanyol –amb Franco agonitzant i amb els seus ministres desorientats sobre el futur de la colònia–, va convocar la Marxa Verda, una estratègia ordida sota l’assessorament d’Estats Units (Kissinger) a fi d’annexionar-se il·legalment el Sàhara Occidental. Una ingent marea humana procedent de tots els racons del Marroc va ser mobilitzada pel règim alauita cap a les terres del sud, a fi d’ocupar “pacíficament” el Sàhara. Un dia després de la proclamació de la Marxa Verda, el desconcert amb què es va trobar el Govern espanyol, va ser manifest. Descol·locat pel cop d’efecte de l’ocupació marroquina, el Consell de Ministres del 17 d’octubre va aprovar el lliurament del Sàhara al Marroc. El 26 d’octubre es va originar a Al-Aaiun, una gran manifestació de sahrauís contra la cessió espanyola del territori. El 9 de novembre, complert el seu objectiu, Hassan II va anunciar el final de la Marxa Verda. El dia 14, després de diverses setmanes de reunions i de trobades secretes, es van fer públics els Acords de Madrid, en els quals el govern espanyol abandonava el Sàhara i el repartia entre el Marroc i Mauritània, a canvi de rebre substancioses compensacions econòmiques i polítiques, entre les quals destacava l’explotació conjunta dels fosfats i de la pesca. El 20 de novembre moria Franco, sense assabentar-se del greus esdeveniments ocorreguts i de l’evacuació de la colònia.

Després de l’ocupació marroquina, el Front Polisario es va preparar, amb l’ajuda i complicitat d’Algèria, per a una guerra d’imprevisibles conseqüències. El gener de 1976, el Marroc va envair militarment el Sàhara Occidental pel nord i Mauritània pel sud. Blindats, artilleria i batallons militars van ocupar les principals ciutats. El xoc entre les FAR (Forces Armades Reials) i la població civil, va provocar una fugida massiva de més de 20.000 sahrauís cap a l’interior del desert. En el seu èxode, els sahrauís van ser durament bombardejats per l’aviació del regne alauita, s’estima que més de dues mil persones van perdre la vida. A l’empara de l’Exèrcit d’Alliberament Popular Sahrauí encara precari i poc organitzat i sota l’organització del Front Polisario, els refugiats es van dirigir en vells camions, Land Rover, o caminant, cap a la inhòspita regió de Tindouf on es van instal·lar –acollits per Algèria– en improvisats campaments de haimes i tendes de lona cedides per l’ACNUR i la Creu Roja en espera d’una prompta solució a una situació tan dramàtica. La nit del 27 de febrer el Front Polisario va proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), just l’endemà, es va arriar a Al-Aaiun la bandera espanyola i es van retirar els últims militars abandonant a la seva sort els sahrauís.

L’Exèrcit d’Alliberament Sahrauí integrat per cinc mil guerrillers es va enfrontar amb gran desavantatge a un exèrcit de més de dos-cents mil soldats amb artilleria pesada i avions. Malgrat la manca d’armament i de formació militar, esl sahrauís, grans coneixedors del territori i acostumats a la duresa del desert, van organitzar la seva estratègia en una guerra de guerrilles amb accions per sorpresa i ràpids moviments que van desconcertar l’enemic. En poc temps, van rebre formació militar algeriana i va augmentar considerablement la capacitat i l’efectivitat del seu exèrcit. Algèria i Líbia els van facilitar armament lleuger i pesat, de tal manera que després d’intenses batalles, Mauritània va abandonar el conflicte el 1978 i el Marroc, pressionat pel nombre de baixes i pel desgast de les seves tropes, es va replegar veient-se obligat a construir des del nord fins al sud un mur de contenció en diverses fases. Malgrat que el mur va forçar els sahrauís a canviar d’estratègia en les seves operacions, aquests van continuar pressionant els marroquins fins a 1991, any en què per mediació de les Nacions Unides es va arribar a un alto el foc (6 de setembre) amb la intenció de convocar un referèndum que decidís la sobirania del territori. El referèndum es va posposar diverses vegades perquè el Marroc no va acceptar de forma reiterada les resolucions internacionals.

El mur

Des d’agost de 1980 fins a abril de 1987, es va construir –amb cents d’excavadores, bulldòzers, brigades de sapadors i amb desenes de milers de soldats defensant-lo–, un mur en diverses fases. Es tracta d’un sistema fortificat que defensa les ciutats ocupades i especialment la mina de fosfats de Bu Craa. El mur es va eixamplant com un anell i va incloent tot el territori fins a sumar més de 2.500 quilòmetres de sorra i pedres. L’alçària és d’entre dos i tres metres per un metre i mig d’ample amb rases antitanc de tres metres, cents de bateries d’artilleria pesada, milers de vehicles blindats, filferro espinós, radars i altres sofisticats sistemes de vigilància. Uns 130.000 soldats el protegeixen, i es calcula que hi ha més de dos milions de mines anticarros i antipersones disseminades en un quilòmetre d’ample al llarg de tot el mur.

Després del llarg temps transcorregut des de l’alto el foc, i després de la mort el 1999 de Hassan II, el seu fill Mohamed VI, prossegueix la mateixa política respecte al Sàhara que el seu pare. El mur encara continua atrapant i separant la població d’ambdós costats i impossibilitant el desplaçament dels pastors nòmades. Hi ha famílies que no es veuen des de fa més de trenta anys. Els sahrauís que es van quedar al territori ocupat -aproximadament un 20%-, malgrat l’autoritària presència marroquina, van ser compensats i beneficiats amb alts salaris i tot tipus de prestacions que al cap de poc van haver de compartir amb més de 300.000 colons cridats des del Marroc a repoblar el Sàhara. Des de l’any 2005, una nova fornada de joves activistes sahrauís resisteixen a l’ocupació manifestant-se contra el règim marroquí i evidenciant que el territori ocupat és una enorme presó a l’aire lliure; segons les dades d’AFAPREDESA (Associació de Familiars de Sahrauís Presos i Desapareguts) o els recents informes anuals (2008 i 2009) d’Amnistia Internacional i de la CEAR (Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat) a les principals ciutats del Sàhara Occidental hi ha una gran repressió policial, i a les veus disconformes amb la monarquia alauita se les arresta i tortura.

Statu quo

El 29 d’abril de 1991, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides decideix crear la MINURSO (Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental) a fi de vetllar per la pau a la zona i poder efectuar un referèndum –previst per a febrer de 1992–, amb la finalitat de resoldre el conflicte entre la República Àrab Sahrauí Democràtica i el Marroc. El resultat de les urnes decidiria la independència del poble sahrauí o l’annexió del Sàhara Occidental al Regne del Marroc. Votarien els qui estaven al cens espanyol de 1974, que el 1991, s’havia convertit ja en 70.000 sahrauís amb opció a vot. El Marroc, veient-se perjudicat per l’anomenat Pla d’arranjament de les Nacions Unides, va demanar un altre cens sota l’amenaça de retirar-se del procés. Pel xantatge marroquí i l’acceptació de l’ONU de modificar el cos censal, dimiteix Johannes Manz, representant especial per al Sàhara Occidental. Pérez de Cuéllar, Secretari General de l’ONU, posposa sine die el referèndum en espera d’un nou cens.

L’egipci Boutros Boutros-Ghali, nou Secretari General, i Erik Jensen, President de la Comissió d’Identificació, van continuar el nou cens al llarg dels anys 1992 i 1994. Després de l’intent frustrat de consens en les converses directes entre ambdós actors, es va tornar a paralitzar el procés en constatar problemàtiques no resoltes entre les dues parts. El 23 de juny de 1995, el President sahrauí Mohamed Abdelaziz va anunciar que se suspenia la participació del Front Polisario en el procés d’identificació pel motiu que el Marroc continuava transferint població marroquina cap al territori sahrauí per imposar la seva participació en la identificació (100.000 nous colons). El fracàs de les Nacions Unides per aconseguir la realització del referèndum es va fer patent, la congelació del Pla de Pau va afavorir enormement al Marroc que va consolidar l’statu quo a la zona.

Kofi Annan, el tercer Secretari General en el curs dels esdeveniments, va considerar la problemàtica del Sàhara com una prioritat i va nomenar l’exsecretari d’Estat nord-americà James Baker com el seu representant personal. Es van reprendre les converses entre el Polisario i el Marroc i després dels Acords de Houston (1997) es va establir la identificació de votants, la repatriació de refugiats, l’alliberament dels presos polítics, l’intercanvi dels presoners de guerra, l’aquarterament de les tropes i un codi de conducta. Aspectes tots ells que en cas de ser duts a terme de bona fe, desembocarien en un referèndum just i lliure. Aquests acords van permetre donar continuïtat als preparatius del referèndum. Però completar el cens es va tornar més complex del previst, la identificació va ensopegar amb l’assumpte de les tribus discutibles anomenades H 41, H 61 i J 51/52, que comprenien 65.000 persones en total. El procés tornava a quedar-se estancat i Annan després del nou fracàs, va suggerir dos anys després un “Nou Pla Baker” o “tercera via”. Un acord entre les parts en les quals ningú no perdés, es va tractar de considerar el Marroc com a “potència administradora” del Sàhara i no com a força ocupant. És a dir, sota la forma d’una autonomia, el Marroc mantindria exclusivament les relacions exteriors, la seguretat nacional i la defensa exterior. Al cap de quatre anys, es faria un referèndum on només tindrien dret a vot tots els residents del Sàhara des de 1999. Encara que en un primer moment el Polisario no ho va aprovar, va acabar per acceptar aquesta possibilitat, però va ser el propi Kofi Annan, qui va acabar rebutjant el seu propi Pla perquè hi continuaria havent un guanyador i un perdedor. L’abril del 2004 el Marroc, en un canvi d’estratègia, va decidir taxativament no acceptar cap referèndum que plantegés una possible independència del Sàhara.

Ban Ki-moon, el quart Secretari General de l’ONU que intenta intervenir en aquest conflicte, va confirmar Van Walsum com el seu enviat especial. El diplomàtic holandès va centrar la seva estratègia en apropar les parts amb diverses rondes de negociació. En les diferents reunions (2007 i 2008 a Manhasset, Nova York, i 2009 a Viena), el Marroc va proposar un “Estatut d’Autonomia de la Regió del Sàhara” per al que anomena “les províncies del sud”, semblant en la forma a la proposta de Baker, però en el fons, totalment adaptat als seus interessos sobiranistes. Encara així, Van Walsum va remarcar i va considerar “els seriosos esforços del Marroc per fer avançar el procés cap a una solució”, i va expressar clarament que l’opció d’assolir la independència mitjançant un referèndum, era una falsa esperança per al poble sahrauí i instava a la República Àrab Sahrauí Democràtica, a negociar prenent “en consideració la realitat política” del control que exerceix Rabat sobre el territori. El Front Polisario es va negar a acceptar la proposta autonòmica marroquina i va acusar Van Walsum d’imparcialitat obligant-lo a dimitir. Van Walsun és l’únic alt representant de l’ONU, que s’ha atrevit a sostenir que la legalitat internacional està del costat del Polisario, però que el Consell de Seguretat no utilizarà els seus poders per imposar-los al Marroc. D’allà la impossibilitat que el Sàhara sigui algun dia independent (El País, 8 i 28/08/2008).

El govern de J. L. Rodríguez Zapatero amb el seu Ministre d’Exteriors Moratinos, després de les últimes rondes de negociació, s’ha posicionat clarament juntament amb França, a favor de les tesis autonomistes marroquines. Espanya com a antiga potència administradora del Sàhara no pot abandonar unilateralment les seves responsabilitats, però el limbe jurídic amb què es troba el Marroc, beneficia els països amics. Els vaixells espanyols continuen carregant fosfats procedents de Bu Craa, importants empreses conserveres espanyoles estan instal·lades a Dajla (antiga Villa Cisneros) i centenars de pesquers procedents d’Espanya i de la Unió Europea pesquen impunement en les aigües saharianes.

Ban Ki-moon ha nomenat recentment al nord-americà Christhopher Ross com a nou i esperem últim mitjancer en el conflicte del Sàhara Occidental. Ara més que mai l’ONU ha d’assumir la seva responsabilitat i aplicar el dret internacional pel bé de la supervivència del poble sahrauí i el de la pròpia Organització Internacional, que no es pot permetre una vegada més ser qüestionada en el litigi més vell de l’Àfrica.

Camps de refugiats sahrauís

El gener de 1977, segons dades d’ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats) es calculava l’existència de 50.000 refugiats a Tindouf. La guerra va continuar desplaçant cap als voltants de la població algeriana a sahrauís de totes les regions i en poc temps es va arribar a 120.000 refugiats. ACNUR, Creu Roja, el PAM (Programa Mundial d’Aliments) i l’ECO (Oficina de Cooperació de la Comunitat Europea) repartien les necessitats bàsiques humanitàries: aliments, medecines i refugi; també es va haver de construir un hospital amb quiròfan per atendre les sagnies de la guerra i amb el temps diverses infraestructures mínimes per resistir fins que finalitzés el conflicte.

En els Congressos III i IV del Front Polisario -agost de 1976 i setembre de 1978, respectivament-, es va remarcar el just repartiment de les riqueses, l’eliminació de les desigualtats, es va declarar que la seva lluita era la guerra d’alliberament contra les forces ocupants, contra l’imperialisme, el colonialisme i l’explotació. La Constitució de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) especifica la realització del socialisme a través de l’emancipació de la dona i la seva participació plena en la nova societat, de l’assistència social dels més desfavorits, l’ensenyament obligatori i gratuït, la sanitat, i el dret i el deure a un treball.

Les dones afavorides sota les consignes revolucionàries del Polisario, van assolir cotes de llibertat inimaginables a cap altre país àrab. Amb els marits al front, van organitzat a la rereguarda dels campaments una important tasca social, portant a la pràctica un comunisme proper al primitiu basat en el suport mutu i el bé comú. Es va crear una meritòria societat igualitària del no res que sobrevivia del repartiment equitatiu de l’ajuda internacional on els diners en els quinze primers anys pràcticament no van existir. En aquest laboratori social no tot era idíl·lic, també es van exercir abusos de poder i injustícies per part dels dirigents del Polisario encarregats de la seguretat. En plena guerra, en el seu recel per controlar la situació política, es van desenvolupar conductes paranoiques contra sahrauís procedents de les ciutats ocupades que es van instal·lar als campaments i es van adherir a la causa. Se’ls va acusar d’espies, se’ls va empresonar i se’ls va sotmetre a tot tipus de tortures.

Després del frustrat referèndum de febrer 1992, on els sahrauís tenien dipositades totes les seves esperances en assolir la independència, van haver de continuar amb resignació la seva tasca d’enfortir els llaços entre els habitants dels campaments. Van millorar la distribució de l’ajuda humanitària, van crear noves infraestructures (cases de tova, escoles, hospitals, tallers, granges i alguns horts) i van vertebrar millors polítiques organitzatives i associatives.

En l’actualitat els campaments compten amb una població que supera els 200.000 habitants i es distribueixen en quatre wilayas que prenen el nom de les ciutats abandonades del Sàhara: Al-Aaiun, Ausserd, Smara i Dajla. A més s’han creat altres assentaments com 27 de febrero, 9 de junio, 12 de octubre o Rabuni que compleixen funcions de formació, de producció o administratives. En cada wilaya viuen aproximadament 50.000 habitants que es divideixen en 6 dairas o municipis d’entre 7.000 i 9.000 habitants. Cada daira l’administra un alcalde, un jutge, un metge, un cap de subministraments i cinc dones responsables de serveis bàsics (sanitat, educació, alimentació, justícia i indústria); també disposa d’escola, dispensari mèdic, magatzem i una mena d’ajuntament. Les daira se subdivideixen al seu torn en quatre barris i cada barri té 15 o 20 files, i cada fila 10 habitatges (haima i casa de tova). La disposició dels habitatges es basa en els antics “frics” o campaments de nòmades, composts per nuclis familiars més o menys extensos que formaven fileres en línia recta d’entre 6 i 12 haimes i amb un màxim 4 o 5 habitants per haima.

La vida als campaments continua depenent en la seva totalitat de l’ajuda internacional, però amb el temps s’ha creat una economia de supervivència que prové bàsicament del contraban, de les remeses dels sahrauís que viuen a l’exterior, dels donatius procedents de les famílies espanyoles i de la compravenda de bestiar.

En un conflicte que ultrapassa els 34 anys de resistència en espera d’un solució internacional, el Front Polisario ha celebrat fins a la data dotze congressos per decidir les estratègies de futur del poble sahrauí a l’exili. Els primers congressos se celebraven cada dos anys i tenien una estructura marcadament tancada i militar, en l’actualitat se celebren cada cada quatre anys i són totalment participatius. L’últim es va convocar a Tifariti (capital simbòlica del Sàhara alliberat) l’any 2007, i va comptar amb la presència de 1.750 delegats, 250 convidats i dese-nes de periodistes estrangers. Els delegats són elegits en els Congressos Populars de Base, aquests al seu torn assignen als seus representants per al Congrés Popular General que nomena el Comitè Executiu del Front Polisario on es decideix el Govern i el President de la RASD.

*        El títol fa referència al doble sentit de la paraula Unmap en anglès que juga amb les sigles de Nacions Unides (ONU en castellà i català) i el terme “no mapa”.

BIBLIOGRAFIA:

Balaguer, Soledad; Wirth, Rafael. Frente Polisario: la última guerrilla. Laia. Barcelona, 1976.

Bárbulo, Tomás. La historia prohibida del Sahara Español. Destino. Barcelona, 2002.

Caro Baroja, Julio. Estudios Saharianos. Calamar Ediciones. Madrid, 2008.

Diego Aguirre, José Ramón. Guerra en el Sahara. Istmo. Madrid, 1991.

García, Alejandro. Historias del Sahara. El mejor y peor de los mundos. Catarata. Madrid, 2002.

García, Alejandro. Historia del Sahara y su conflicto. Catarata. Madrid, 2010.

Guijarro, Fernando. La distancia de cuatro dedos. En la guerra del Sáhara con el Polisario. Flor del viento. Barcelona, 1977.

España en el Sahara. Documentos políticos. Servicio Informativo Español. Madrid, 1968.

VVAA. Sahara, Sahara. Editorial CLA. Bilbao, 1976.

Vilar, Juan Bta. El Sahara Español. Historia de una aventura colonial. Sedmay Ediciones. Madrid, 1977.

http://www.arso.org/06-0.htm

http://www.un.org/spanish/Depts/dpko/minurso/index.html

http://www.un.org/spanish/documents/ga/res/17/ares17.htm

UNmap CAT ESP. PDF