Roulotte. Martí Peran

La il·lusió d’una casa mòbil es va gestar com un mite de la modernitat tardana, però després d’aquesta genealogia, la roulotte contemporània s’ha desplaçat cap a un perfil d’enorme potencial crític davant bona part de les convencions de la mateixa modernitat. La declinació que podria resumir aquest procés és prou coneguda. El primer episodi l’encarna la cèlebre “maison roulante” de Raymond Roussel, ideada per injectar la possibilitat de mobilitat al confort domèstic de l’estança privada i luxosa. Tot just es tractava d’unir la il·lusió d’un refugi privat amb la fascinació moderna per l’automòbil. Després d’ell, els experiments aerodinàmics de Buckminster Fuller en van afegir una nova pàtina de cosmopolitisme a uns prototips molt propers a l’esperit navilier de l’arquitectura de Le Corbusier. La casa mòbil apareixia així, paradoxalment, com el paradigma d’una nova manera de ser, encara, ancorada al món. Cal esperar fins la renovada imaginació de postguerra per assistir a l’inici de la inflexió. Des d’Archigram s’imagina ja una ciutat desterritorializada gràcies a la tecnologia capaç de diversificar els desplaçaments; una possibilitat encara molt neutra políticament que, molt aviat, Constant s’encarregarà de corregir en accentuar la capacitat antagonista i transformadora del “principi de desorientació”.

A partir d’aquell moment, la casa mòbil es desposseeix de les seves característiques inicials (com a refugi privat expandit, com a possibilitat d’una colonització viatgera de nous llocs i com a instrument tecnològic per ampliar la cohesió tentacular del territori) per mudar en una mena d’eina per a un nomadisme crític, deformador de les rutes i els trajectes establerts, i aliè als imperatius d’una epistemologia basada en l’arrelament.

En oposició als formats de mobilitat conduïda en els quals es va ocupar la modernitat (el viatge i els trajectes definits dins de la ciutat), la nova roulotte es desplaça mitjançant una circulació generadora de múltiples vectors de direcció. Ja no es tracta de garantir la connexió entre dos punts que permeti ampliar la trama d’allò governat, sinó de la possibilitat de multiplicar desplaçaments fins una desterritorialització que relativitza la perspectiva cartogràfica convencional. Desplaçar-se sense viatjar. La roulotte ja no navega per les rutes prèviament mapejades sinó que les entrecreua per crear recorreguts propis. Aquesta és la potència transformadora latent en el nomadisme, capaç de deformar la retícula dissenyada i, en conseqüència, dificultant l’eficàcia dels mecanismes de control comandat per l’urbanisme tradicional: residir sense habitar.

Davant la il·lusió d’un territori i d’una ciutat estàtics, capaços d’orquestrar els moviments que es produeixen en el seu interior (des de les àrees residencials cap a les productives i de consum) amb una exclusiva partitura escrita des de la jerarquia de l’interès privat, els desplaçaments imprevistos de la nova roulotte disloquen els llocs i les funcions establertes de l’espai, parasiten el previst amb l’inesperat i interseccionen el públic i el privat tornant a l’esfera pública la subjectivitat i l’emotivitat que li era usurpada. Des de la roulotte es pernocta on no estava previst, es produeixen apropiacions domèstiques de l’espai comú i es governa a la carta la successió de paisatges que transcorren per les seves finestres: la multiplicació de col·lisions entre esdeveniments i espais d’una veritable arquitectura de l’acció. La roulotte irromp així com una arquitectura in-quieta, com un focus d’esdeveniments i com a node de circulacions constants. La ciutat com a lloc de pas i no com a destinació; el que a més permet tombar la convenció que distingeix un centre civilitzat i una perifèria per conquerir. La temporalitat de cada petit campament en els marges urbans, converteix la seva disponibilitat en la seva mateixa productivitat subjectiva, fecunda per una nit fins un nou intermezzo.

·········

Roulotte:04 ha estat ideada a propòsit per al projecte Post-it City. Ciutats Ocasionals (www.ciutatsocasionals.net) El principal objectiu d’aquesta investigació consisteix en detectar diferents mecanismes d’ocupació temporal de l’espai públic a les ciutats contemporànies, per a tot tipus d’activitats (comercials, lúdiques, sexuals..) i amb la convicció que després d’elles és possible reconèixer per igual noves emergències subjectives, així com respostes a les noves urgències socials. En irrompre en l’espai públic d’una forma imprevista i ingobernable, els fenòmens post-it disloquen l’escenari convencional de la ciutat, convertint-la en un territori plural travessat per allò parasitari i per allò hàbil, pel reciclatge i per allò creatiu; però també posen de manifest les noves formes de marginació i exclusió, obligades a subsistir mitjançant dispositius flexibles per conquerir temporalment espais ciutadans, de constant mobilitat i, moltes vegades, d’una clandestinitat obligada. En l’interior de Post-it City es multipliquen així situacions ocasionals amb el doble caràcter de la resistència i de l’emergència. En aquest context, Roulotte ha considerat que era pertinent articular aquest número presentant una ingent col·lecció de roulottes i caravanes, susceptibles d’interpretar-se gairebé com una paràfrasi de la mateixa idea de Post-it City. Al cap i a la fi, la roulotte és per excel·lència un dispositiu d’arquitectura mòbil de comportament impredictible, capaç d’aparèixer i desaparèixer amb absoluta agilitat.

Els materials que presentem conformen un repertori obert i no un catàleg tancat. Com no podria ser de cap altra manera, no hi ha cap ruta comuna ni cap mapa que organitzi l’ordre i el destí de cada roulotte. En el conjunt es combinen, d’una manera gairebé aleatòria, diferents imatges de procedències molt diverses. L’única pauta l’han marcat dues directrius molt elementals: donar una certa prioritat a escenes de l’àrea metropolitana de Barcelona i, d’altra banda, treballar a partir d’aquelles imatges vinculades a projectes artístics o d’investigació que desenvolupen, ja sigui com a objectiu final o com a conseqüència d’uns processos previs de treball, una aproximació documental al fenomen real d’aquestes petites ciutats ocasionals i ambulants.

(Desembre 2007)